No hi ha manera: catalans i espanyols no ens entenem. El Senat es va gastar, el passat dilluns 24, 6.500 euros “per entendre’s”, com titulava el dimarts 25 l’ABC sobre la fotografia d’un president Montilla col·locant-se l’orellera a la Cambra Alta. Però tot el contrari. La reacció de la dreta espanyola a la utilització de la llengua catalana al Senat, recolzada per la premsa afí en articles, editorials i titulars de portada, demostra fins a quins nivells arriba la incomprensió de certa Espanya cap al que, diu, és la seva pròpia diversitat. S’ho creu, aquesta Espanya, que ja no és “una”, si no que, com a mínim, són quatre, si del que parlem és de llengües? O cinc, perquè a vegades hi creu tant que d’una llengua en fa dues i, d’aquesta manera, el Senat estableix que al costat dels traductors del català, l’èuscara i el gallec hi ha el valencià. Deu ser, doncs, qüestió de prioritats. Alícia Sánchez Camacho, designada senadora autonòmica pel Parlament de Catalunya a la Comissió General de Comunitats Autonòmes, portava la frase preparada, coneixedora que Montilla, podent fer servir la llengua pròpia de Catalunya, faria el gest per gust o per obligació. “En la lengua común”, va emfatitzar Sánchez Camacho que es dirigia al seu auditori, fent servir aquesta denominació que agrada tant ara en aquests cercles, com per deixar clar que la llengua que va néixer castellana i va esdevenir espanyola en un gir semàntic gens innocent és la de tots, catalans inclosos, encara que no tinguin sang andalusa com Montilla. “Las política del esperpento: traducción simultánea entre andaluces”; així titulava la fotografia de portada El Mundo, on es veia Montilla parlant a la tribuna davant Manuel Chaves, també amb la mà a l’orellera (tant molesten aquests aparells, o algú va donar instruccions al fotògraf?). I, curiosament, va coincidir en els terme amb María Dolores de Cospedal. Ni ella ni cap dels tres magnífics (ABC, El Mundo i La Razón) no van dir res del fet que la nostra llengua costi el doble que les altres. Proposaria que, a partir d’ara, a les poques reunions que mantenen Montilla i Camps hi hagi traductors, però els del Polònia ja se’m van avançar fa temps. I això que ells només parodien situacions del tot raonables, com és sabut.
“Así son las cosas y así se las hemos contado”. Aquesta és, probablement, la frase més famosa del periodisme espanyol. Però n’hi ha una altra tant o més mítica que la gent potser recorda encara més: “Tiene ya su cuenta naranja?”
Fa un parell o tres de diumenges, fent el repàs habitual a la premsa quan sóc a casa dels meus pares, subscriptors de El Punt i consumidors de cap de setmana d’altres diaris, vaig fixar-me en un parell d’anuncis que em van fer reflexionar. El primer era a La Vanguardia i del Banco Popular, i va ser aquest el que em desagradar especialment. No pas pel banc en qüestió, si no per qui l’anunciava: el reputat periodista Fernando Ónega. Aquest va emplenar quasi tot el got. Per vessar-lo només va caldre Luis del Olmo recomanant-me a la revista Presència, suplement de El Punt, que m’anés a fer una revisió gratuïta a GAES.
Ser periodista i anunciar que et facis mirar les orelles, encara que sigui cobrant d’una empresa que es dedica a vendre audiòfons a qui tingui la desgràcia de sordejar, no és pas el més gran dels pecats. Tampoc és massa higiènic, però es pot més o menys tolerar. Que et dediquis a la informació i et deixis subornar -sí, subornar- per una entitat financera per vendre’n les bondats és, al meu entendre, clarament una mala pràctica. Encara que sigui en un context publicitari.
Matías Prats, Fernando Ónega, Luis del Olmo… Hi ha més exemples, és clar. Me’n venen al cap uns quants de femenins. Deixem de banda Ana Rosa Quintana, que crec que només publicita els seus propis productes. Segur que heu vist Susanna Griso (periodista i mare, que no científica) insistint en els avantatges de prendre Actimel (si li hem de fer cas, el descobriment que ha fet més per la salut de la humanitat després de la penicil·lina) o Julia Otero evocant els records que li desperten les galetes Fontaneda com si de magdalenes proustianes es tractessin.
La meva pregunta és, cal? O, més ben dit, els cal? No. És clar que no. Com sempre, es produeix aquesta mena de paradoxa injusta que fa que com més es té, més fàcil és obtenir. Ni Prats, ni Ónega, ni del Olmo, ni Griso ni Otero (i, per suposat, no pas Quintana) tenen problemes per arribar a finals de mes. Llavors, per què posen el seu prestigi en entredit? Deixeu-m’ho endevinar: perquè cobren una pasta per fer-ho. D’acord. I val que decantar-te per unes galetes i no per unes altres no afecta massa a l’objectivitat periodística. En tot cas és molt millor que flirtejar amb els bancs, com a mínim per la fama que tenen.
Però, tot i així, el valor d’un periodista és la credibilitat. I quan algú famós anuncia un producte ho fa aprofitant-se de la seva credibilitat: si la persona a qui admiro, en qui crec, em diu que això és bo, potser és que té raó. Ho fan artistes, cuiners, esportistes… I és lícit, mentre el que diguin sigui -més o menys- veritat. Els periodistes, però, no ho poden fer. La credibilitat és la seva vida, no poden jugar amb ella. Ni per tots els L casei imunitass del món.
PD Si mai d’aquí uns anys, per improbable que sigui, em veus a la televisió o la premsa anunciant alguna cosa, pots retreure’m les paraules que acabes de llegir. Però no t’enganyis, hauré triomfat i segurament ja no me’n recordi. L’únic que aconseguiràs és fer-te mala sang.
Dissabte. Engego la ràdio. A Catalunya Informació expliquen que han operat el Rei per extirpar-li un nòdul del pulmó. Sembla que amb èxit. Molt bé, doncs. Que curiós que li hagin fet a Barcelona, al Clínic. En Montilla se’n felicita: la sanitat catalana va bé. En Zapatero també: la sanitat espanyola va bé. Doncs res, tot continua igual. Em sobta, però, que el locutor digui que, evidentment, connectaran en directe amb la roda de premsa que oferiran els metges. Evidentment? Sí, és clar, és el Rei.
Quan arriba l’hora, la ràdio encara sona, i com que per culpa d’aquesta carrera i, especialment, d’aquest blog, m’estic tornant un malalt, comprovo la cobertura informativa que de l’esdeveniment fa la televisió. El 3/24, el 24h de TVE i fins i tot la CNN+, totes retransmeten imatges de senyors amb bates blanques que parlen darrere una taula. M’imagino que les radios fan el mateix, però no em molesto a confirmar-ho.
Els informatius obren amb l’operació del monarca. Els diaris del diumenge són unànimes (amb les excepcions de l’Avui i El Punt) en considerar-ho notícia de portada. Em fixo que La Vanguardia l’ubica a la secció de política, i suposo que la resta fan més o menys el mateix. I és que, com bé destaquen els mitjans, una intervenció quirúrgica a Joan Carles I és una qüestió d’estat, que per això n’és el cap. Avui, dilluns, la majoria de diaris encara hi fan referència a la portada, i la cosa encara ha de durar, com a mínim fins que el donin d’alta.
Així és com, durant tres dies, de moment, els mitjans s’han deidicat en cos i ànima a una notícia que no és. Falsa alarma, titulava El Periódico. I, efectivament, no passa res. El Rei està com una rosa, comenta la Reina. Però que la Reina parli directament als mitjans ja és simptomàtic. A aquesta senyora només la sentim quan passen coses importants a casa seva (“muy bien, gracias”). I una operació al pulmó ho és.
En que ens afecta a nosaltres tot plegat? En res. Però se n’ha de parlar. Condicionants del periodisme. Se n’ha de parlar tant? Probablement sí. Això és el que hi ha, senyors. I segurament passaria el mateix amb un president de la república. Al Rei l’han operat, això és notícia i cal tractar la qüestió amb transparència, no sigui cas que s’estenguin els rumors. La veritat és, però, que notícies com aquestes em fan pensar que, sovint, l’actualitat és allò que passa mentre els mitjans informen d’altres coses.
Jo ja no entenc res. O em nego a entendre-ho. Però no, és que no ho entenc. Perdoneu la reiteració, però és que estic en estat de xoc. Fa dies que vull fer una entrada sobre publicitat i periodistes, però no em deixen. Els diaris ens sorpenen cada dia amb portades increïbles de comentari obligat. Però la de La Vanguardia d’avui supera tots els límits. Els límits del propi diari, entenem-nos. Perquè si això fos de Público no caldria ni parlar-ne, entraria dins la seva (legítima) línia esditorial. A El Periódico ja ens sobtaria una mica més. Però a La Vanguardia, a La Vanguardia! Què els ha passat avui als de La Vanguardia?
Em nego a acceptar que un diari de referència faci aquest tipus de portades. No pot ser. Només hi trobo una possible explicació. I no m’agrada. Cada vegada es venen menys diaris i han cregut que aquesta és una manera d’atreure públic. Potser avui els haurà funcionat, però s’equivoquen. Aquest no és el camí. No per a La Vanguardia. Simplement, això no és seriós. I punt.
No em puc estar de tornar a comentar les portades del 4 de maig de La Razón i El Mundo. No me’n puc estar. És cert que en aquesta ocasió sí que fan més cas de l’agenda setting que en les que posava d’exemple a l’anterior entrada. A la seva manera, és clar. El titular de La Razón és un exemple de neutralitat periodística: “Rajoy, al rescate de Zapatero”. A El Mundo són un pèl més subtils: “Zapatero cita a Rajoy asustado por el deterioro de la economía”. La subtilesa és, sobretot, en la cita de damunt la capçalera, de Concepció Arenal: “En muchos casos hacemos por vanidad o por miedo lo que haríamos por deber”. Aquesta gent són uns cracs relacionant paraules d’altri amb la seva visió de l’actualitat, això s’ha de reconèixer.
Però bé, no és d’això del que volia parlar. Vull que us fixeu, i no us costarà gaire perquè en ambdós casos és el que preval, en les fotografies. Sobretot en la de La Razón. “La nueva imagen de una nueva pareja muy equilibrada”, resa el titular sobre la nova fotografia oficial dels Prínceps d’Astúries, on s’assenyalen els elements que ens han de convèncer de l’harmonia matrimonial de Ses Alteses. Hi tenen alguna cosa a veure, potser, els rumors sobre la no tan harmoniosa relació dels Ducs de Palma (la Cristina i l’Iñaki, pels profans)? No ho sé. El que sí sé és que, si vull informació edulcorada sobre caps coronats, em compro l’Hola. Però suposo que, als lectors masculins de La Razón, l’Hola els sembla massa frívola. Ells volen saber el bé que es porten Felip i Letizia, però volen que els ho expliqui un diari… seriós?
Pel que fa a El Mundo, es nota que no són tan monàrquics. Acusen a la Casa del Rei de Photoshop (on s’és vist? Doncs en la felicitació nadalenca de fa dos o tres anys), i gasten hores del temps d’algun pobre grafista en investigar-ho. I sí, sembla que el Príncep fa la mateixa cara vesteixi l’uniforme que vesteixi. Però, això, tampoc és pas notícia, oi?
La premsa espanyola més escurada a la dreta va tan al reu rotllo que sovint es produeixen curioses paradoxes. Sembla que el pla d’austeritat del govern de Zapatero es queda curt. L’ànàlisi no és meva, és el que es desprèn dels titulars de l’1 de maig. Diaris d’ideologia tan diversa com La Vanguardia, l’Avui, El Periódico, El País o El Mundo ho deixen ben clar ja en portada. I no em sembla malament. La informació econòmica necessita un enfocament clar per ser comprensible. En aquest cas, a més, sembla prou evident que setze milions són poc més que una misèria.
Mala publicitat, doncs, pel president espanyol. Sorprèn, però, que diaris a qui agrada tant fustigar el govern socialista no ho aprofitin. D’entre els tres magnífics només El Mundo ho publica en portada, en un breu. Això sí, ningú els guanya a explícits: “Otra operación maquillaje’: el recorte de altos cargos ahorrará sólo 16 millones”.
Però, per què reserven el titular principal al PSC? I per què la portada de l’ABC (dedicada, és clar, a les dades de l’atur que el dimarts van treure en exclusiva) prioritza temes com les aventures de la mare Pajín per sobre de pla d’austeritat, que ni tan sols apareix? Per no parlar de la Razón, que aposta per la investigació: la mare del “batasuno” Usabiaga està perfectament. Com la Duquessa d’Alba, que se’n va de casament amb el seu nòvio.
Sembla, doncs, que ni quan la resta de diaris es posen tàcitament d’acord per criticar les mesures de Zapatero, ABC, El Mundo i La Razón hi coincideixen. A la seva bola. No ho condemno, cadascú té la línia editorial que té. A mi, però, que no sóc d’eixe món, no deixaran mai de sorprendre’m. Per cert, no he inclós La Gaceta, però és que em fa molta mandra. Té un univers tan propi, que potser es mereix una entrada per sí sola. O una tesi doctoral.
Altra vegada m’han tornat a passar al davant. Des de dimecres que vull fer aquesta entrada i la Laura Ruiz Trullols ja ha tret el tema. La meva visió és un pèl diferent, però. A més, jo no vull parlar de la cobertura mediàtica del Barça-Inter. No. Jo vull parlar exclusivament de l’impacte que em va provocar la portada de El Periódico del dia. Com sempre, aquell matí anava amb presses (les entrades d’aquest blog no són l’única cosa del meu ésser que sempre va tard), però encara vaig tenir temps d’aturar-me al quiosc a fer un cop d’ull als diaris. I la meva mirada es va quedar fixada en això:
Crec que sobren els comentaris, però com que precisament es tracta d”això, som-hi. A veure, no dubto, al contrari de les reticències de la Laura, de la gran importància del partit d’aquella nit. Potser sí que se’n va fer un gra massa, i potser tot plegat va fer més mal que bé, però això que ho discuteixi algú altre a qui el futbol motivi més. Jo, que sóc un barcelonista de grans ocasions, crec que l’ambient de la ciutat de Barcelona feia goig.
Però, senyors de El Periódico, de veritat era necessari? És a dir, jo comprenc que el seu diari té voluntat de ser popular i el poble aquell dia tenia clar quin era el tema del dia. Però si resulta que el dia abans s’ha aprovat una cosa molt important al Parlament (ho és, no?) i ho volen reflectir al seu diari, han d’escollir. Perquè el resultat gràfic de la seva aposta està prou bé, però és frívol a més no poder. És obvi que el millor era una portada convencional, amb les notícies separades en diferents blocs. Tot i així, si volien un pòster impactant sí o sí, havien de triar allò que veritablement tenia possibilitats de ser transcendent. O ser responsables i publicar la cosa aquesta de l’Estatut.
Seré breu, per dues raons. La primera, perqué les dues entrades anteriors són missals. La segona, perquè altres ja han dit el mateix i de manera més clara. Parlo de l’amic Lloreta, que ahir, és a dir dilluns 26 d’abril (que es quan tocava fer aquesta entrada, d’altra banda) va inaugurar el seu blog L’oasi digital amb el tractament de la consulta sobre la independència per part de El Periódico i La Vanguardia. Si us interessa el tema, feu-hi un cop d’ull, perquè jo no ho hauria dit millor.
I perquè aquesta entrada no sigui un simple enllaç, hi afegeixo les portades dels diaris de Madrid que tractaven el tema: l’ABC i La Razón.
Els titulars parlen per sí sols: “la consulta soberanista sólo interesa al 20% de los catalanes”. Per l’ABC un 20% de ciutadans mobilitzats per la independència (quasi unànimament a favor) no significa res. Per La Razón sí, significa un “nuevo fracaso”. Ah, i no ens oblidem de El País, que no considera que la consulta sigui tema de portada, però, curiosament, coincideix amb El Periódico: les consultes del 25 d’abril van punxar. Potser tots plegats ho haurien d’explicar millor als diaris del grup Hermes, perquè sembla que l’Avui i El Punt no s’ho van prendre així. Contrasteu vosaltres mateixos.
La setmana passada vaig inaugurar aquest blog parlant de notícies bomba com la de la mort del president de Polònia, Lech Kaczynski. Pocs dies després moria Samaranch. Si el polonès era, en la meva modesta opinió, un reaccionari ultracatòlic en exercici, el tant català com espanyol era un exfalangista convertit en pare de l’olimpisme modern.
Com era previsible, els mitjans es van quedar amb la part amable del personatge, i la indignació corria pels passadissos de la universitat. Com a mostra, podeu llegir el que en deien al seu blog els meus companys Victor Martí, Alba Falcó o David Asparó Deixeu-me, però, fer ara d’advocat del diable, perquè la qüestió és complexa. Abans de tot, preguntem-nos: qui era Samaranch?
Cronològicament, Juan Antonio Samaranch va ser un falangista, delegat nacional d’Educació Física, procurador en Cortes i president de la Diputació de Barcelona, sempre durant el franquisme i abans d’esdevenir, ja en democràcia, ambaixador de Moscou i president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Només aquest últim càrrec el va posar en la memòria col·lectiva del país i, en menor mesura, del món.
Però sí, havia estat un franquista actiu. Aquesta és la veritat, tota la veritat. Els mitjans de comunicació no la podien amagar. Tot i així, treure els draps bruts d’una persona acabada de finar és un joc d’equilibris difícil. Si aquesta persona ha portat l’olimpisme al teu país i és un tant català com espanyol universal i una figura clau en la història de l’esport mundial, encara és més complicat.
Honestament, penso que ressaltar la faceta pre–constitucional d’algú en la informació sobre la seva mort o el seu funeral està fóra de lloc per tendenciós quan aquest algú és conegut pel que va fer després. Els mitjans haurien de ser un mirall -crític- de la societat civil. I la societat civil, a través dels seus representants, va enterrar Samaranch amb honors de cap d’estat. Ara bé, al costat de la informació pura i dura hi ha la informació de context. L’esperit crític. I aquí és on la majoria de mitjans van fallar estrepitossament.
Hi van haver comptades excepcions. TV3 va emetre un retrat que, crec, mostrava prou bé totes les cares del personatge. Amb un to neutre, s’explicava el més rellevant de la seva biografia, sense passar res per alt. Sobre les imatges d’arxiu de Samaranch jurant un càrrec davant de les autoritats franquistes, la veu en off deia que era “algú que va saber sempre cap on bufava el vent i, sobretot, quan canviava” (un oportunista?). No es van estalviar d’inserir al reportatge les declaracions que, com a president de la Diputació, va fer en morir Franco (“una de las etapas más brillantes de la Història de España“).
La resta de mitjans, però, van passar de puntetes per la carrera política de Samaranch. Entre la premsa, només el suplement d’esports El 9 (El Punt i Avui), es mostrava més recelós: “Samaranch ja és Història”, titulava, i recordava la carta olímpica aprovada el 1996 que nega a Catalunya participar als Jocs Olímpics. Vilaweb es mostrava encara més bel·ligerant: “Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel seu passat franquista”. És a dir, l’altra cara de la moneda d’uns mitjans, en la seva majoria, extremadament complaents.
Mala nota, doncs, pel periodisme català i espanyol. No era tan difícil fer un retrat real de Juan Antonio Samaranch quan tocava. Després, en la cobertura informativa de tot el ritual, ja es va tenir temps de mostrar-ne la versió edulcorada, l’oficial. La d’un país que dóna màximes disticions a membres destacats d’un règim totalitari que, fet i fet, no ha estat mai condemnat oficialment per l’Estat espanyol. No sé de què ens estranyem.
Poseu totes les cometes del món, que seré molt bèstia. Quan jo vivia a Londres, fa un parell d’anys, sempre deia que m’haguès agradat que Sa Majestat traspassés aquell any. No tinc res en contra de la senyora Elizabeth Alexandra Mary Windsor, que no tinc el gust de conèixer. Pel que fa a la reina Isabel II del Regne Unit, que siguin els britànics qui en decideixin el futur. En tot cas, en ple segle XXI, si els seus súbdits decidissin deixar de ser-ho no caldria tallar-li el cap, afortunadament.
No, les raons no eren ni personals ni polítiques. El que jo desitjava (sense massa intensitat perquè no es tracta pas de desitjar la mort a ningú, quedi clar) era una coincidència en el temps. D’alguna manera, es podria dir que el meu interés era periodístic, sigui el que sigui el que això vol dir. Us imagineu l’espectacle que serà la mort d’aquesta dona, que ha regnat durant més de cinquanta anys al país paradigma de la monarquia en un període històric excepcional?
Hi ha notícies que monopolitzen l’actualitat fins a tal punt que sembla que el món es pari. Si us costa imaginar la successió a la Corona britànica, recordeu l’últim relleu papal. Són fets espectaculars en el sentit més literal de la paraula. El més rellevant que hem viscut, sens dubte, l’atemptat al World Trade Center. Qualsevol periodista hauria desitjat ser a Nova York aquells dies tràgics. L’adrenalina devia arribar a nivells altíssims a les redaccions de tot el món. Més cap aquí, l’elecció d’Obama va provocar un peregrinatge de periodistes cap a Washington que a penes una setmana després més d’un qüestionava.
Aquests últims dies no hem tingut la gran notícia, però sí que hi han hagut fets excepcionals. El primer, el del dissabte 10: el president de la República de Polònia, Lech Kaczynski, moria en un accident aeri juntament amb la seva esposa i alts càrrecs polítics, econòmics i militars. Durant tota la setmana, nombroses portades de diaris i telenotícies obrien amb el tema, bé mostrant els rituals fúnebres, bé el dol del poble polonès. Polònia, però, és prou lluny per poder parlar del perfil polèmic de Kaczynski i, més important, de les conseqüències del fet en la diplomàcia russo-polonesa.
Tot i així, la mort del polonès no va deixar de ser una notícia llaminera per espectacular. I ho hauria estat més si els funerals haguèssin comptat amb tots els cap d’estat i de govern previstos; un núvol de cendra produït per un volcà islandès el divendres (just quan ja no quedava gaire res més a dir sobre Polònia) ho va impedir, i de pas es va apropiar de les portades. Caos als aeroports i impressionants fotografies de fum i cendra: no fa falta dir res més.
Amb noticies com aquestes no és estrany que tanta gent vulgui ser periodista. L’actualitat de bombo i plateret és molt seductora i -compte!- també és necessària. Però no ens deixem enganyar. A rey muerto, rey puesto, que diuen els castellans. L’actualitat que marcarà la Història sol ser la més avorrida, previsible i repetitiva. Com ara el retard en les sentències de certs tribunals… Però això és una altre tema. Llarga vida a la Reina!
Tothom opina 
