Skip to content

Traducció i interpretació

No hi ha manera: catalans i espanyols no ens entenem. El Senat es va gastar, el passat dilluns 24, 6.500 euros “per entendre’s”, com titulava el dimarts 25 l’ABC sobre la fotografia d’un president Montilla col·locant-se l’orellera a la Cambra Alta. Però tot el contrari. La reacció de la dreta espanyola a la utilització de la llengua catalana al Senat, recolzada per la premsa afí en articles, editorials i titulars de portada, demostra fins a quins nivells arriba la incomprensió de certa Espanya cap al que, diu, és la seva pròpia diversitat. S’ho creu, aquesta Espanya, que ja no és “una”, si no que, com a mínim, són quatre, si del que parlem és de llengües? O cinc, perquè a vegades hi creu tant que d’una llengua en fa dues i, d’aquesta manera, el Senat estableix que al costat dels traductors del català, l’èuscara i el gallec hi ha el valencià. Deu ser, doncs, qüestió de prioritats. Alícia Sánchez Camacho, designada senadora autonòmica pel Parlament de Catalunya a la Comissió General de Comunitats Autonòmes, portava la frase preparada, coneixedora que Montilla, podent fer servir la llengua pròpia de Catalunya, faria el gest per gust o per obligació. “En la lengua común”, va emfatitzar Sánchez Camacho que es dirigia al seu auditori, fent servir aquesta denominació que agrada tant ara en aquests cercles, com per deixar clar que la llengua que va néixer castellana i va esdevenir espanyola en un gir semàntic gens innocent és la de tots, catalans inclosos, encara que no tinguin sang andalusa com Montilla. “Las política del esperpento: traducción simultánea entre andaluces”; així titulava la fotografia de portada El Mundo, on es veia Montilla parlant a la tribuna davant Manuel Chaves, també amb la mà a l’orellera (tant molesten aquests aparells, o algú va donar instruccions al fotògraf?). I, curiosament, va coincidir en els terme amb María Dolores de Cospedal. Ni ella ni cap dels tres magnífics (ABC, El Mundo i La Razón) no van dir res del fet que la nostra llengua costi el doble que les altres. Proposaria que, a partir d’ara, a les poques reunions que mantenen Montilla i Camps hi hagi traductors, però els del Polònia ja se’m van avançar fa temps. I això que ells només parodien situacions del tot raonables, com és sabut.

Anuncis

Periodistes, galetes, bancs i actimels

“Así son las cosas y así se las hemos contado”. Aquesta és, probablement, la frase més famosa del periodisme espanyol. Però n’hi ha una altra tant o més mítica que la gent potser recorda encara més: “Tiene ya su cuenta naranja?”

Fa un parell o tres de diumenges, fent el repàs habitual a la premsa quan sóc a casa dels meus pares, subscriptors de El Punt i consumidors de cap de setmana d’altres diaris, vaig fixar-me en un parell d’anuncis que em van fer reflexionar. El primer era a La Vanguardia i del Banco Popular, i va ser aquest el que em desagradar especialment. No pas pel banc en qüestió, si no per qui l’anunciava: el reputat periodista Fernando Ónega. Aquest va emplenar quasi tot el got. Per vessar-lo només va caldre Luis del Olmo recomanant-me a la revista Presència, suplement de El Punt, que m’anés a fer una revisió gratuïta a GAES.

Ser periodista i anunciar que et facis mirar les orelles, encara que sigui cobrant d’una empresa que es dedica a vendre audiòfons a qui tingui la desgràcia de sordejar, no és pas el més gran dels pecats. Tampoc és massa higiènic, però es pot més o menys tolerar. Que et dediquis a la informació i et deixis subornar -sí, subornar- per una entitat financera per vendre’n les bondats és, al meu entendre, clarament una mala pràctica. Encara que sigui en un context publicitari.

Matías Prats, Fernando Ónega, Luis del Olmo… Hi ha més exemples, és clar. Me’n venen al cap uns quants de femenins. Deixem de banda Ana Rosa Quintana, que crec que només publicita els seus propis productes. Segur que heu vist Susanna Griso (periodista i mare, que no científica) insistint en els avantatges de prendre Actimel (si li hem de fer cas, el descobriment que ha fet més per la salut de la humanitat després de la penicil·lina) o Julia Otero evocant els records que li desperten les galetes Fontaneda com si de magdalenes proustianes es tractessin.

La meva pregunta és, cal? O, més ben dit, els cal? No. És clar que no. Com sempre, es produeix aquesta mena de paradoxa injusta que fa que com més es té, més fàcil és obtenir. Ni Prats, ni Ónega, ni del Olmo, ni Griso ni Otero (i, per suposat, no pas Quintana) tenen problemes per arribar a finals de mes. Llavors, per què posen el seu prestigi en entredit? Deixeu-m’ho endevinar: perquè cobren una pasta per fer-ho. D’acord. I val que decantar-te per unes galetes i no per unes altres no afecta massa a l’objectivitat periodística. En tot cas és molt millor que flirtejar amb els bancs, com a mínim per la fama que tenen.

Però, tot i així, el valor d’un periodista és la credibilitat. I quan algú famós anuncia un producte ho fa aprofitant-se de la seva credibilitat: si la persona a qui admiro, en qui crec, em diu que això és bo, potser és que té raó. Ho fan artistes, cuiners, esportistes… I és lícit, mentre el que diguin sigui -més o menys- veritat. Els periodistes, però, no ho poden fer. La credibilitat és la seva vida, no poden jugar amb ella. Ni per tots els L casei imunitass del món.

PD Si mai d’aquí uns anys, per improbable que sigui, em veus a la televisió o la premsa anunciant alguna cosa, pots retreure’m les paraules que acabes de llegir. Però no t’enganyis, hauré triomfat i segurament ja no me’n recordi. L’únic que aconseguiràs és fer-te mala sang.

Última hora: no passa res

Dissabte. Engego la ràdio. A Catalunya Informació expliquen que han operat el Rei per extirpar-li un nòdul del pulmó. Sembla que amb èxit. Molt bé, doncs. Que curiós que li hagin fet a Barcelona, al Clínic. En Montilla se’n felicita: la sanitat catalana va bé. En Zapatero també: la sanitat espanyola va bé. Doncs res, tot continua igual. Em sobta, però, que el locutor digui que, evidentment, connectaran en directe amb la roda de premsa que oferiran els metges. Evidentment? Sí, és clar, és el Rei.

Quan arriba l’hora, la ràdio encara sona, i com que per culpa d’aquesta carrera i, especialment, d’aquest blog, m’estic tornant un malalt, comprovo la cobertura informativa que de l’esdeveniment fa la televisió. El 3/24, el 24h de TVE i fins i tot la CNN+, totes retransmeten imatges de senyors amb bates blanques que parlen darrere una taula. M’imagino que les radios fan el mateix, però no em molesto a confirmar-ho.

Els informatius obren amb l’operació del monarca. Els diaris del diumenge són unànimes (amb les excepcions de l’Avui i El Punt) en considerar-ho notícia de portada. Em fixo que La Vanguardia l’ubica a la secció de política, i suposo que la resta fan més o menys el mateix. I és que, com bé destaquen els mitjans, una intervenció quirúrgica a Joan Carles I és una qüestió d’estat, que per això n’és el cap. Avui, dilluns, la majoria de diaris encara hi fan referència a la portada, i la cosa encara ha de durar, com a mínim fins que el donin d’alta.

Així és com, durant tres dies, de moment, els mitjans s’han deidicat en cos i ànima a una notícia que no és. Falsa alarma, titulava El Periódico. I, efectivament, no passa res. El Rei està com una rosa, comenta la Reina. Però que la Reina parli directament als mitjans ja és simptomàtic. A aquesta senyora només la sentim quan passen coses importants a casa seva (“muy bien, gracias”). I una operació al pulmó ho és.

En que ens afecta a nosaltres tot plegat? En res. Però se n’ha de parlar. Condicionants del periodisme. Se n’ha de parlar tant? Probablement sí. Això és el que hi ha, senyors. I segurament passaria el mateix amb un president de la república. Al Rei l’han operat, això és notícia i cal tractar la qüestió amb transparència, no sigui cas que s’estenguin els rumors. La veritat és, però, que notícies com aquestes em fan pensar que, sovint, l’actualitat és allò que passa mentre els mitjans informen d’altres coses.

Però això què és?!

Jo ja no entenc res. O em nego a entendre-ho. Però no, és que no ho entenc. Perdoneu la reiteració, però és que estic en estat de xoc. Fa dies que vull fer una entrada sobre publicitat i periodistes, però no em deixen. Els diaris ens sorpenen cada dia amb portades increïbles de comentari obligat. Però la de La Vanguardia d’avui supera tots els límits. Els límits del propi diari, entenem-nos. Perquè si això fos de Público no caldria ni parlar-ne, entraria dins la seva (legítima) línia esditorial. A El Periódico ja ens sobtaria una mica més. Però a La Vanguardia, a La Vanguardia! Què els ha passat avui als de La Vanguardia?

Em nego a acceptar que un diari de referència faci aquest tipus de portades. No pot ser. Només hi trobo una possible explicació. I no m’agrada. Cada vegada es venen menys diaris i han cregut que aquesta és una manera d’atreure públic. Potser avui els haurà funcionat, però s’equivoquen. Aquest no és el camí. No per a La Vanguardia. Simplement, això no és seriós. I punt.

A la seva bola (i 2)

No em puc estar de tornar a comentar les portades del 4 de maig de La Razón i El Mundo. No me’n puc estar. És cert que en aquesta ocasió sí que fan més cas de l’agenda setting que en les que posava d’exemple a l’anterior entrada. A la seva manera, és clar. El titular de La Razón és un exemple de neutralitat periodística: “Rajoy, al rescate de Zapatero”. A El Mundo són un pèl més subtils: “Zapatero cita a Rajoy asustado por el deterioro de la economía”. La subtilesa és, sobretot, en la cita de damunt la capçalera, de Concepció Arenal: “En muchos casos hacemos por vanidad o por miedo lo que haríamos por deber”. Aquesta gent són uns cracs relacionant paraules d’altri amb la seva visió de l’actualitat, això s’ha de reconèixer.

Però bé, no és d’això del que volia parlar. Vull que us fixeu, i no us costarà gaire perquè en ambdós casos és el que preval, en les fotografies. Sobretot en la de La Razón. “La nueva imagen de una nueva pareja muy equilibrada”, resa el titular sobre la nova fotografia oficial dels Prínceps d’Astúries, on s’assenyalen els elements que ens han de convèncer de l’harmonia matrimonial de Ses Alteses. Hi tenen alguna cosa a veure, potser, els rumors sobre la no tan harmoniosa relació dels Ducs de Palma (la Cristina i l’Iñaki, pels profans)? No ho sé. El que sí sé és que, si vull informació edulcorada sobre caps coronats, em compro l’Hola. Però suposo que, als lectors masculins de La Razón, l’Hola els sembla massa frívola. Ells volen saber el bé que es porten Felip i Letizia, però volen que els ho expliqui un diari… seriós?

Pel que fa a El Mundo, es nota que no són tan monàrquics. Acusen a la Casa del Rei de Photoshop (on s’és vist? Doncs en la felicitació nadalenca de fa dos o tres anys), i gasten hores del temps d’algun pobre grafista en investigar-ho. I sí, sembla que el Príncep fa la mateixa cara vesteixi l’uniforme que vesteixi. Però, això, tampoc és pas notícia, oi?

 

A la seva bola

La premsa espanyola més escurada a la dreta va tan al reu rotllo que sovint es produeixen curioses paradoxes. Sembla que el pla d’austeritat del govern de Zapatero es queda curt. L’ànàlisi no és meva, és el que es desprèn dels titulars de l’1 de maig. Diaris d’ideologia tan diversa com La Vanguardia, l’Avui, El Periódico, El País o El Mundo ho deixen ben clar ja en portada. I no em sembla malament. La informació econòmica necessita un enfocament clar per ser comprensible. En aquest cas, a més, sembla prou evident que setze milions són poc més que una misèria.

Mala publicitat, doncs, pel president espanyol. Sorprèn, però, que diaris a qui agrada tant fustigar el govern socialista no ho aprofitin. D’entre els tres magnífics només El Mundo ho publica en portada, en un breu. Això sí, ningú els guanya a explícits: “Otra operación maquillaje’: el recorte de altos cargos ahorrará sólo 16 millones”.

Però, per què reserven el titular principal al PSC? I per què la portada de l’ABC (dedicada, és clar, a les dades de l’atur que el dimarts van treure en exclusiva) prioritza temes com les aventures de la mare Pajín per sobre de pla d’austeritat, que ni tan sols apareix? Per no parlar de la Razón, que aposta per la investigació: la mare del “batasuno” Usabiaga està perfectament. Com la Duquessa d’Alba, que se’n va de casament amb el seu nòvio.

Sembla, doncs, que ni quan la resta de diaris es posen tàcitament d’acord per criticar les mesures de Zapatero, ABC, El Mundo i La Razón hi coincideixen. A la seva bola. No ho condemno, cadascú té la línia editorial que té. A mi, però, que no sóc d’eixe món, no deixaran mai de sorprendre’m.  Per cert, no he inclós La Gaceta, però és que em fa molta mandra. Té un univers tan propi, que potser es mereix una entrada per sí sola. O una tesi doctoral.

Passant-se tres pobles

Altra vegada m’han tornat a passar al davant. Des de dimecres que vull fer aquesta entrada i la Laura Ruiz Trullols ja ha tret el tema. La meva visió és un pèl diferent, però. A més, jo no vull parlar de la cobertura mediàtica del Barça-Inter. No. Jo vull parlar exclusivament de l’impacte que em va provocar la portada de El Periódico del dia. Com sempre, aquell matí anava amb presses (les entrades d’aquest blog no són l’única cosa del meu ésser que sempre va tard), però encara vaig tenir temps d’aturar-me al quiosc a fer un cop d’ull als diaris. I la meva mirada es va quedar fixada en això:

Crec que sobren els comentaris, però com que precisament es tracta d”això, som-hi. A veure, no dubto, al contrari de les reticències de la Laura, de la gran importància del partit d’aquella nit. Potser sí que se’n va fer un gra massa, i potser tot plegat va fer més mal que bé, però això que ho discuteixi algú altre a qui el futbol motivi més. Jo, que sóc un barcelonista de grans ocasions, crec que l’ambient de la ciutat de Barcelona feia goig.

Però, senyors de El Periódico, de veritat era necessari? És a dir, jo comprenc que el seu diari té voluntat de ser popular i el poble aquell dia tenia clar quin era el tema del dia. Però si resulta que el dia abans s’ha aprovat una cosa molt important al Parlament (ho és, no?) i ho volen reflectir al seu diari, han d’escollir. Perquè el resultat gràfic de la seva aposta està prou bé, però és frívol a més no poder. És obvi que el millor era una portada convencional, amb les notícies separades en diferents blocs. Tot i així, si volien un pòster impactant sí o sí, havien de triar allò que veritablement tenia possibilitats de ser transcendent. O ser responsables i publicar la cosa aquesta de l’Estatut.