Samaranch va nèixer president del COI

La setmana passada vaig inaugurar aquest blog parlant de notícies bomba com la de la mort del president de Polònia, Lech Kaczynski. Pocs dies després moria Samaranch. Si el polonès era, en la meva modesta opinió, un reaccionari ultracatòlic en exercici, el tant català com espanyol era un exfalangista convertit en pare de l’olimpisme modern.

Com era previsible, els mitjans es van quedar amb la part amable del personatge, i la indignació corria pels passadissos de la universitat. Com a mostra, podeu llegir el que en deien al seu blog els meus companys Victor Martí,  Alba Falcó o David Asparó Deixeu-me, però, fer ara d’advocat del diable, perquè la qüestió és complexa. Abans de tot, preguntem-nos: qui era Samaranch?

Cronològicament, Juan Antonio Samaranch va ser un falangista, delegat nacional d’Educació Física, procurador en Cortes i president de la Diputació de Barcelona, sempre durant el franquisme i abans d’esdevenir, ja en democràcia, ambaixador de Moscou i president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Només aquest últim càrrec el va posar en la memòria col·lectiva del país i, en menor mesura, del món.

Però sí, havia estat un franquista actiu. Aquesta és la veritat, tota la veritat. Els mitjans de comunicació no la podien amagar. Tot i així, treure els draps bruts d’una persona acabada de finar és un joc d’equilibris difícil. Si aquesta persona ha portat l’olimpisme al teu país i és un  tant català com espanyol universal i una figura clau en la història de l’esport mundial, encara és més complicat.

Honestament, penso que ressaltar la faceta pre–constitucional d’algú en la informació sobre la seva mort o el seu funeral està fóra de lloc per tendenciós quan aquest algú és conegut pel que va fer després. Els mitjans haurien de ser un mirall -crític- de la societat civil. I la societat civil, a través dels seus representants, va enterrar Samaranch amb honors de cap d’estat. Ara bé, al costat de la informació pura i dura hi ha la informació de context. L’esperit crític. I aquí és on la majoria de mitjans van fallar estrepitossament.

Hi van haver comptades excepcions. TV3 va emetre un retrat que, crec, mostrava prou bé totes les cares del personatge. Amb un to neutre, s’explicava el més rellevant de la seva biografia, sense passar res per alt. Sobre les imatges d’arxiu de Samaranch jurant un càrrec davant de les autoritats franquistes, la veu en off deia que era “algú que va saber sempre cap on bufava el vent i, sobretot, quan canviava” (un oportunista?). No es van estalviar d’inserir al reportatge les declaracions que, com a president de la Diputació, va fer en morir Franco (“una de las etapas más brillantes de la Història de España“).

La resta de mitjans, però, van passar de puntetes per la carrera política de Samaranch. Entre la premsa, només el suplement d’esports El 9 (El Punt i Avui), es mostrava més recelós: “Samaranch ja és Història”, titulava, i recordava la carta olímpica aprovada el 1996 que nega a Catalunya participar als Jocs Olímpics. Vilaweb es mostrava encara més bel·ligerant: “Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel seu passat franquista”. És a dir, l’altra cara de la moneda d’uns mitjans, en la seva majoria, extremadament complaents.

Mala nota, doncs, pel periodisme català i espanyol. No era tan difícil fer un retrat real de Juan Antonio Samaranch quan tocava. Després, en la cobertura informativa de tot el ritual, ja es va tenir temps de mostrar-ne la versió edulcorada, l’oficial. La d’un país que dóna màximes disticions a membres destacats d’un règim totalitari que, fet i fet, no ha estat mai condemnat oficialment per l’Estat espanyol. No sé de què ens estranyem.