Vés al contingut

Extra extra!

20 Abril 2010

Poseu totes les cometes del món, que seré molt bèstia. Quan jo vivia a Londres, fa un parell d’anys, sempre deia que m’haguès agradat que Sa Majestat traspassés aquell any. No tinc res en contra de la senyora Elizabeth Alexandra Mary Windsor, que no tinc el gust de conèixer. Pel que fa a la reina Isabel II del Regne Unit, que siguin els britànics qui en decideixin el futur. En tot cas, en ple segle XXI, si els seus súbdits decidissin deixar de ser-ho no caldria tallar-li el cap, afortunadament.

No, les raons no eren ni personals ni polítiques. El que jo desitjava (sense massa intensitat perquè no es tracta pas de desitjar la mort a ningú, quedi clar) era una coincidència en el temps. D’alguna manera, es podria dir que el meu interés era periodístic, sigui el que sigui el que això vol dir. Us imagineu l’espectacle que serà la mort d’aquesta dona, que ha regnat durant més de cinquanta anys al país paradigma de la monarquia en un període històric excepcional?

Hi ha notícies que monopolitzen l’actualitat fins a tal punt que sembla que el món es pari. Si us costa imaginar la successió a la Corona britànica, recordeu l’últim relleu papal. Són fets espectaculars en el sentit més literal de la paraula. El més rellevant que hem viscut, sens dubte, l’atemptat al World Trade Center. Qualsevol periodista hauria desitjat ser a Nova York aquells dies tràgics. L’adrenalina devia arribar a nivells altíssims a les redaccions de tot el món. Més cap aquí, l’elecció d’Obama va provocar un peregrinatge de periodistes cap a Washington que a penes una setmana després més d’un qüestionava.

Aquests últims dies no hem tingut la gran notícia, però sí que hi han hagut fets excepcionals. El primer, el del dissabte 10: el president de la República de Polònia, Lech Kaczynski, moria en un accident aeri juntament amb la seva esposa i alts càrrecs polítics, econòmics i militars. Durant tota la setmana, nombroses portades de diaris i telenotícies obrien amb el tema, bé mostrant els rituals fúnebres, bé el dol del poble polonès. Polònia, però, és prou lluny per poder parlar del perfil polèmic de Kaczynski i, més important, de les conseqüències del fet en la diplomàcia russo-polonesa.

Tot i així, la mort del polonès no va deixar de ser una notícia llaminera per espectacular. I ho hauria estat més si els funerals haguèssin comptat amb tots els cap d’estat i de govern previstos; un núvol de cendra produït per un volcà islandès el divendres (just quan ja no quedava gaire res més a dir sobre Polònia) ho va impedir, i de pas es va apropiar de les portades. Caos als aeroports i impressionants fotografies de fum i cendra: no fa falta dir res més.

Amb noticies com aquestes no és estrany que tanta gent vulgui ser periodista. L’actualitat de bombo i plateret és molt seductora i -compte!- també és necessària. Però no ens deixem enganyar. A rey muerto, rey puesto, que diuen els castellans. L’actualitat que marcarà la Història sol ser la més avorrida, previsible i repetitiva. Com ara el retard en les sentències de certs tribunals… Però això és una altre tema. Llarga vida a la Reina!

Anuncis

From → Reflexions meves

2 comentaris
  1. Ostres, Albert, m’ha agradat molt el teu text!

  2. Jenny Martínez-O. permalink

    Així m’agrada, començant a explotar el teu potencial com a escriptor!
    Ja menrecordo ja que volies la mort de la reina, m’ho deies força sovint allà a Londres. Però sigues sincer, a més de presenciar un esdeveniment historic i periodisticament rellevant, el que també volies estar inmers en la pompa i participar del desplegament de recursos que duria a terme la corona britànica. Les desfilades, les flors, les pamel·les i els lords! Ostentació, dol i trompetes! I l’Albert, allà enmig, gaudint-ne secretament i imaginant-se ser un més a la processó, tot i que, de fet, tot el poble en seria part. És increible la connexió que té aquesta gent amb la monarquia, especialment en moments de “crisi”. Fa poc vaig veure The Queen (per recomanació teva) i va ser molt interessant reviure aquella època, intentar entendre-la, mirar de copsar el sentiment col·leciu del poble britànic. Em sentia com la reina quan examina les flors deixades davant el Buckinham Palace: incrédula, atónita. Volia deixar-me endur per aquesta plasmació cinematogràfica d’un esdeveniment històric que, tot i que haguès pogut resultar insignificant, va ser capaç de cambiar el comportament dels Windsor i va fer un pols a l’austeritat i a la reserva dels que feia ostentació. Aquest fet va ser capaç de canviar el caràcter d’una nació, doncs la fredor dels Windsor era el que s’esperaba dels habitants d’Albió i, la mort de Diana, la Rosa Anglesa, va sorprendre el món amb una nova visió de la personalitat británica, molt més càlida de la que sempre s’havia projectat.
    Realment, es fascinant cóm una noticia pot esdevenir molt més que un simple fet històric. Ens apropa als nostres iguals, ens dóna a conèixer el món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: