Traducció i interpretació

No hi ha manera: catalans i espanyols no ens entenem. El Senat es va gastar, el passat dilluns 24, 6.500 euros “per entendre’s”, com titulava el dimarts 25 l’ABC sobre la fotografia d’un president Montilla col·locant-se l’orellera a la Cambra Alta. Però tot el contrari. La reacció de la dreta espanyola a la utilització de la llengua catalana al Senat, recolzada per la premsa afí en articles, editorials i titulars de portada, demostra fins a quins nivells arriba la incomprensió de certa Espanya cap al que, diu, és la seva pròpia diversitat. S’ho creu, aquesta Espanya, que ja no és “una”, si no que, com a mínim, són quatre, si del que parlem és de llengües? O cinc, perquè a vegades hi creu tant que d’una llengua en fa dues i, d’aquesta manera, el Senat estableix que al costat dels traductors del català, l’èuscara i el gallec hi ha el valencià. Deu ser, doncs, qüestió de prioritats. Alícia Sánchez Camacho, designada senadora autonòmica pel Parlament de Catalunya a la Comissió General de Comunitats Autonòmes, portava la frase preparada, coneixedora que Montilla, podent fer servir la llengua pròpia de Catalunya, faria el gest per gust o per obligació. “En la lengua común”, va emfatitzar Sánchez Camacho que es dirigia al seu auditori, fent servir aquesta denominació que agrada tant ara en aquests cercles, com per deixar clar que la llengua que va néixer castellana i va esdevenir espanyola en un gir semàntic gens innocent és la de tots, catalans inclosos, encara que no tinguin sang andalusa com Montilla. “Las política del esperpento: traducción simultánea entre andaluces”; així titulava la fotografia de portada El Mundo, on es veia Montilla parlant a la tribuna davant Manuel Chaves, també amb la mà a l’orellera (tant molesten aquests aparells, o algú va donar instruccions al fotògraf?). I, curiosament, va coincidir en els terme amb María Dolores de Cospedal. Ni ella ni cap dels tres magnífics (ABC, El Mundo i La Razón) no van dir res del fet que la nostra llengua costi el doble que les altres. Proposaria que, a partir d’ara, a les poques reunions que mantenen Montilla i Camps hi hagi traductors, però els del Polònia ja se’m van avançar fa temps. I això que ells només parodien situacions del tot raonables, com és sabut.