Periodistes, galetes, bancs i actimels

“Así son las cosas y así se las hemos contado”. Aquesta és, probablement, la frase més famosa del periodisme espanyol. Però n’hi ha una altra tant o més mítica que la gent potser recorda encara més: “Tiene ya su cuenta naranja?”

Fa un parell o tres de diumenges, fent el repàs habitual a la premsa quan sóc a casa dels meus pares, subscriptors de El Punt i consumidors de cap de setmana d’altres diaris, vaig fixar-me en un parell d’anuncis que em van fer reflexionar. El primer era a La Vanguardia i del Banco Popular, i va ser aquest el que em desagradar especialment. No pas pel banc en qüestió, si no per qui l’anunciava: el reputat periodista Fernando Ónega. Aquest va emplenar quasi tot el got. Per vessar-lo només va caldre Luis del Olmo recomanant-me a la revista Presència, suplement de El Punt, que m’anés a fer una revisió gratuïta a GAES.

Ser periodista i anunciar que et facis mirar les orelles, encara que sigui cobrant d’una empresa que es dedica a vendre audiòfons a qui tingui la desgràcia de sordejar, no és pas el més gran dels pecats. Tampoc és massa higiènic, però es pot més o menys tolerar. Que et dediquis a la informació i et deixis subornar -sí, subornar- per una entitat financera per vendre’n les bondats és, al meu entendre, clarament una mala pràctica. Encara que sigui en un context publicitari.

Matías Prats, Fernando Ónega, Luis del Olmo… Hi ha més exemples, és clar. Me’n venen al cap uns quants de femenins. Deixem de banda Ana Rosa Quintana, que crec que només publicita els seus propis productes. Segur que heu vist Susanna Griso (periodista i mare, que no científica) insistint en els avantatges de prendre Actimel (si li hem de fer cas, el descobriment que ha fet més per la salut de la humanitat després de la penicil·lina) o Julia Otero evocant els records que li desperten les galetes Fontaneda com si de magdalenes proustianes es tractessin.

La meva pregunta és, cal? O, més ben dit, els cal? No. És clar que no. Com sempre, es produeix aquesta mena de paradoxa injusta que fa que com més es té, més fàcil és obtenir. Ni Prats, ni Ónega, ni del Olmo, ni Griso ni Otero (i, per suposat, no pas Quintana) tenen problemes per arribar a finals de mes. Llavors, per què posen el seu prestigi en entredit? Deixeu-m’ho endevinar: perquè cobren una pasta per fer-ho. D’acord. I val que decantar-te per unes galetes i no per unes altres no afecta massa a l’objectivitat periodística. En tot cas és molt millor que flirtejar amb els bancs, com a mínim per la fama que tenen.

Però, tot i així, el valor d’un periodista és la credibilitat. I quan algú famós anuncia un producte ho fa aprofitant-se de la seva credibilitat: si la persona a qui admiro, en qui crec, em diu que això és bo, potser és que té raó. Ho fan artistes, cuiners, esportistes… I és lícit, mentre el que diguin sigui -més o menys- veritat. Els periodistes, però, no ho poden fer. La credibilitat és la seva vida, no poden jugar amb ella. Ni per tots els L casei imunitass del món.

PD Si mai d’aquí uns anys, per improbable que sigui, em veus a la televisió o la premsa anunciant alguna cosa, pots retreure’m les paraules que acabes de llegir. Però no t’enganyis, hauré triomfat i segurament ja no me’n recordi. L’únic que aconseguiràs és fer-te mala sang.